Blasfèmies primaverals




I

M’imagino en la
calor d’una tarda, pràcticament nu, amb el cos tot estirat al sofà; el groc
intens de sol estiuenc es filtra entre les cortines que es belluguen al son d’una
lleugera brisa i les ombres juganeres dibuixen abstractes formes a la paret
blanca  del davant que es van succeint en
una harmonia màgica. Aquí al costat hi ha la dona que mai tindré  i què mai ha existit perquè no vull pas que
existeixi, la sublim idea d’ella serà per sempre millor. Està gairebé nua, com
jo, i els dos cossos s’han fos en un de sol en una complicitat física fins i
tot indesxifrable per a  saberudes
equacions. Ella amb els seus dits juga suaument amb els meus rinxols; jo li
dibuixo, en un adagio tàctil,   esses per
tot el cos perquè hom sap que les tes són abruptes i vulgars i els vuits són
obvis i redundants però les esses són indefinides i sensuals perfectes per a
una simfonia de carícies. Tenim la vista perduda a la pantalla cap a una peli
trista, de colors grisos i blancs, d’argument d’aquells basats en amors perduts
en camps de batalla lluny de llars acollidores; el film ens dóna consol i fa
més plaents les paraules d’ingènua eternitat romàntica que ens xiuxiuegem a
l’orella. A terra a l’abast de les mans hi tenim dos gots mig buits de refresc amb
glaçons gairebé desfets on hi regalimen gotes d’evaporació, ben bé com si
haguessin volgut imitar els nostres cossos suats i salats de platja; a voltes
allargassem amb mandra el braç i ens oferim delicadament un glop que es
converteix en una mullada de llavis com la dels moribunds que veiem al
televisor demanant aigua just abans d’expirar. Les pauses convertides en llargs,
ansiosos i carnosos petons ens diuen que estem vius, que ens estimem.

II

Sí, em puc
imaginar tot aquest amor en un espai vestit de somnis i en un temps que regala
eternitats. Sí, puc ser somiador, romàntic i potser idealista. Sí, puc ser
tendre i atent però aquests escenaris d’amor harmònic els imagino com a segon
capítol d’una història que comença en un entorn sòrdid fent sexe salvatge,
nihilística i vampíricament. Suor, gemecs, rialles, mirades perdudes, espasmes,
orgasmes, esgarrapades, mossegades, llepades, crits, possessió, submissió,
animalitat, desamor, egoisme, sensualitat, ereccions, fluids, carícies, olors,  impetuositats, ànsia, defalliments,
ejaculacions, tensió: macedònia de malabarismes de plaer. Ho envoltem d’una
atmosfera volgudament sinistra i negra carregada de músiques rares i
hipnòtiques que ens fan sentir emperadors d’aquest petit univers. El meu jo
assedegat i desbocat és amo i senyor dels meus moments, només una moral
imposada i autoimposada controla aquesta fam infinita de plaers però, ja del
tot cansat, allibero aquest dimoni per a que vagui salvatge pels carrers i
amb  ànimes bessones pugui crear jocs
dignes d’Adonis que ens facin somriure; uns somriures que semblaran malèfics
per als esclaus del Vaticà; ens hi revelem, ens en riem de la moral del Vaticà.
No demanem perdó, ens cremem de gust en aquest infern i les rialles ressonen
immenses en aquestes parets imaginàries.

 

In nomine pater,

Amén.

 

 

 



1 comentari

El Palau Sant Jordi es va fer més gran!

Fantàstic, ja m’he tret la espina AC/DC que tenia clavada desde fa 12 anys al no poder anar a la gira del Ballbreaker tot i tenir l’entrada (la història es tant trista que no la vull explicar). Al meu parer una actuació rodona; a nivell de cançons equilibri perfecte entre clàssics i noves cançons, a nivell visual doncs com era d’esperar: un espectacle i el tema so un notable, no poso l’excel·lent tot i saber que unes files més endarrera segur que es sentia molt millor (estava massa aprop de les pantalles de so i  a vegades cruixia una miqueta). Però… M’he tret l’espina? potser no, m’acabo de comprar l’entrada per veure’ls al juny a l’Estadi Lluís Companys!

Us deixo la selecció de les meves fotos i videos per a que bavejeu una estoneta.

 Feu clic sobre la foto per veure-la a tamany complet:

     

   

 

 Mala imatge i pitjor so però Rock n’Roll:

 


 

 

 



Comentaris tancats a El Palau Sant Jordi es va fer més gran!

Aquest dimarts: Let there be Rock!

In the beginning
Back in nineteen fifty-five
Man didn’t know about a rock ‘n’ roll show
And all that jive
The white man had the smoltz
The black man had the blues
No one knew what they was gonna do
But tchaikovsky had the news
He said –

"let there be light", and there was light
"let there be sound", and there was sound
"let there be drums", and there was drums
"let there be guitar", and there was guitar
"let there be rock"

And it came to pass
That rock ‘n’ roll was born
All across the land every rockin’ band
Was blowing up a storm
The guitarman got famous
The businessman got rich
And in every bar there was a super star
With a seven year itch
There were fifteen million fingers
Learning how to play
And you could hear the fingers picking
And this is what they had to say

"let there be light"
"sound"
"drums"
"guitar"
"let there be rock"

One night in a club called `the shaking hand’
There was a ninety-two decibel rocking band
The music was good and the music was loud
And the singer turned and he said to the crowd –

"let there be rock"

 


 

 



4s comentaris

DesChaconitzat

L’honor i la glòria de l’exèrcit espanyol s’han fonamentat en bona part en la matança d’espanyols i la potencialitat d’un altre matança d’espanyols.

  

 

 

 

 

Comentaris tancats a DesChaconitzat

Pau d’esperit melòmano-poètica

Les mel·lodies i els versos són coixins on hi reposem les angoixes.

 

 

Barcelona, 23 de Març de 2009

Comentaris tancats a Pau d’esperit melòmano-poètica

Els divendres, de cine.

 

El diari Público es la part sobrant del Dvd que regalen divendres.

 

 

 

Comentaris tancats a Els divendres, de cine.

Aprendre de què va la crisi amb un toc d’humor

 

Mireu aquest video d’una entrevista del Buenafuente a Leopolda Abadía. Magnífic per la informació que aporta i per la senzillesa de l’explicació, molt revelador:

 

 

 

Comentaris tancats a Aprendre de què va la crisi amb un toc d’humor

Lostyonkies

Si el youtube que us poso més a sota de la promo de la cinquena temporada de Lost (Perduts)  no us posa la pell de gallina és que no heu de patir per si sou víctimes d’aquesta terrible addicció. Milions de persones s’han vist afectades per aquest virus, riute’n del ébola o de la grip aviària, segur que si no heu vist cap epidodi com a mínim haureu sentit alguna vegada: tio, has vist l’últim de Lost?; sííííííííííí tio, que fort! Així és la vida d’un adicte a les series…. esperant el proper número màgic: 5×04.

 

 

 

 

Comentaris tancats a Lostyonkies

Una mica de tendresa al Méliès

Avui he encetat el que m’he proposat que sigui una rutina, anar cada dilluns al Méliès, aprofitant que tinc aquest cinema al costat de la feina i dilluns és el dia de l’espectador. La veritat és que ho he encertat de totes totes perquè la pel·lícula m’ha deixat encantat, com es pot crear una història tant tendre i sublim de una temàtica aparentment tant senzilla i banal? he conectat en seguida amb la peli, potser perquè acabo de sortir de la grip i estic més sensible que de costum, potser perquè una vegada a l’any deixo via lliure al meu jo més romàntic, potser perquè m’he identificat amb algun personatge, no ho sé… De debò l’he trobat entrenyable i jo que no acostumo a alliberar gaire sovint la meva faceta diguem-ne més "sensiblona" he sortit del cinema amb un somriure a la boca i he trobat que l’Eixample brillava, que tot estava en harmonia, que tot seguia el el seu curs i que la vida pot ser marevellosa si es fa només un petit esforç. De veritat, he anat creuant carrers com si flotés, veient noies maques, admirant façanes d’edificis, veient les ombres i llums que els fanals dibuixaven contra els platans gairabé sense fulles i he arribat a la plaça Univeristat i he vist que hi havia una brillantíssima lluna plena! Mentres al Ipod la Björk m’anava cantant Bachelorette  i jo devia semblar un imbècil però la veritat es que no m’importava perquè estava de un bon rotllo espaterrant i volia gaudir de la sensació que sabia que desparareixeria aviat… Collons! Si cada dilluns és així no em veureu el pèl gaire els dilluns al vespre, de pet cap  al Méliès!

Ah sí, la peli es diu  In Search of a Midnight Kiss, si la voleu descobrir podeu anar a la pàgina oficial o mireu el tràiler a aquí:

 

 

 

  aquí un altre trailer amb subtítols en espanyol.

 

Comentaris tancats a Una mica de tendresa al Méliès

Els 100 pitjors solos de la història

La revista Guitar World ha publicat un article intentant desmitificar els herois de la guitarra recordant els seus pitjors moments tocant aquest instrument. No es salva ni Deu (Hendrix) i diu l’articulista que no hi havia hagut mai una resposta tant ràpida i eficient entre els seus col·laboradors habituals després de proposa’ls-hi un tema; això de carregar-se els mites és un exercici irresistible, molt més que el d’alavar-los. He trobat l’article molt divertit, sobretot pels comentaris que acompanyen cada un dels solos i riffs guanyadors d’aquesta singular llista de moments terrorífics de la història de la guitarra. Entre moltíssims d’altres que m’han fet riure una estona us destaco el número 33 otorgat a Kiss per la cançó Love Gun de la que diuen "Sí, Ace, les escales pentatòniques són guais. Però només sonen interessants quan varies l’ordre de les notes". podeu llegir l’article complet aquí.

Aquí teniu la cançó:

 

 

Comentaris tancats a Els 100 pitjors solos de la història